Ascens al Santuari de la Mare de Déu del Mont

La pujada a la mare de Déu del Mont té un bon paviment asfaltat i, atès que està a redós del vent de la tramuntana, pot ser una bona opció per entrenar-se els dies que el vendaval impedeix pedalar per altres indrets. Un punt adient per començar a pedalar és la cruïlla de la pista de Lliurona i Bassegoda amb la carretera que va des del trencant de la d’Olot a Figueres i puja al santuari.

En aquest punt es pot aparcar bé el cotxe i ens trobem gairebé a les portes de l’espai natural de l’Alta Garrotxa. Som a uns 400 metres d’alçada sobre el nivell del mar i caldrà, amb una mica d’esforç, recórrer onze quilòmetres i mig fins enfilar-nos a la cota 1.124. El ferm és bo però el vial estret, per tant caldrà estar a l’aguait en les corbes tancades ja que ens podem creuar amb cotxes en llocs amb poca visibilitat. A Roca Pastora hi ha un punt d’aigua, -km. 7,7- certament un oasi en aquests penyals calcaris tan eixuts.

A la velocitat en què pujarem, tindrem temps per fixar-nos en la vegetació que comença amb un alzinar i s’alterna amb pinedes de pi roig en alguns indrets més alts. En mirar les roques, no ens passaran desapercebuts els nummulits, fòssils propis de l’eocè que farceixen el substrat calcinal del massís.

La part culminal esdevé un magnífic mirador, sobretot si pugem amb tramuntana o just després de que aquesta hagi escombrat el territori. Davant els ulls, albirarem el golf de Roses, el massís del Montgrí, les muntanyes de Begur, les Gavarres, l’estany de Banyoles, les “antenes” de Rocacorba, el cingle del Far, el cim del Puigsacalm, les capçaleres del Ter i del Freser – o sigui les “olles de Núria i Ull de Ter- , les muntanyes del Canigó, el pic de Bassegoda, la carena de les Salines, i els perfils de l’Albera i la Serra de Rodes. Tota una lliçó de geografia. Vegeu, per anar fent boca: http://www.marededeudelmont.com/.

Ultra la vàlua paisatgística, el Mont té un interès cultural de primera categoria. És coneguda l’estada que hi fe mossèn Cinto Verdaguer i la visita dels científics Delambre i Méchain, al 1792, en els treballs per establir el metre com a unitat de mesura. Una placa ho recorda. Per cert, també varen ser “víctimes” de la ventada.....