domingo, 13 de enero de 2008




Passeig fluvial de Boadella a les Escaules

El riu Muga és l’eix vertebrador del municipi de Boadella-les Escaules. De fet, aigües amunt es troba l’embassament que subministra aigua a pobles i conreus de la plana empordanesa i, aigües avall, petites centrals elèctriques i alguns molins havien tret profit de les aigües calmes que llisquen per la seva llera.

Actualment, la ruta que uneix el poble de Boadella amb el nucli de les Escaules permet evocar els antics usos hidroelèctrics al bell mig d’un paisatge forestal, on conflueix l’alzinar amb el bosc de riera.

Es tracta d’una passejada d’uns 3,5 km d’anada que recorre el marge esquerre del riu. El sender, bàsicament pedestre tot i que s’hi veuen ciclistes, està habilitat amb passeres de fusta en alguns llocs, especialment per superar els recs afluents de la Muga.

El punt de partida és el pont vell de Boadella, concretament el marge esquerre, on surt una pista forestal al costat d’una àrea d’aportació (contenidors de recollida selectiva). L’itinerari no és perdedor en cap moment i està marcat amb senyals grogues.

Els naturalistes podran observar diversos ocells d’aiguamoll, com el bernat pescaire i el blauet, i una bona representació de bosc de ribera on hi predomina el vern. A seu entorn, s’hi acampen alzines –algunes de bona mida-, boixos, gallerans o galzerans, garrics i altres plantes pròpies de la terra baixa on hi ha sòls rics amb calç. Una ullada al rocam permet identificar els materials margosos i les roques calcàries que constitueixen el substrat de la població. Aquestes roques forneixen una fàbrica de ciment propera a aquest indret.

Un dels al·licients més destacables és l’existència de dues preses i llurs canals i edificacions els quals han esdevingut un escenari d’arqueologia industrial. A aquests cal afegir altres centres d’interès del poble de les Escaules com el pou de glaç i sobretot el conjunt de la Caula amb el salt d’aigua i la roca que allà s’hi ha format: el travertí. D’aquest material són moltes cases i fins tot els carreus del castell. Val a dir que d’aquest material n’hi diuen pedra tosca i dels habitants de les Escaules toscans...

miércoles, 2 de enero de 2008




No és massa difícil trobar arguments per convèncer els amics de pujar al Puigsacalm, però no resulta tan fàcil persuadir-los de que estiguin, a les 8 del matí d’un dia d’hivern, a Joanetes amb l’objectiu de fer el cim.

És sabut que aquesta muntanya no presenta dificultats tècniques per encimbellar-s’hi des del sud-oest, només requereix un parell d’hores a partir del coll de Bracons i un mínim de bon temps, atès que un dels pretexts per anar-hi és que constitueix un dels millors miradors de la demarcació. En aquest sentit, al segle XVIII es va escollir, en aquest territori, el pic del Puigsacalm, juntament amb els cimalls del Mont, Rocacorba i Matagalls per fer els càlculs matemàtics necessaris per definir l’arc de meridià de París, comprès entre Dunquerque i Barcelona, que servirien per establir el metre com a patró de mesura universal; tot i els súbdits britànics.

El Puigsacalm és més que això i resulta una excel·lent passejada entre els boscos de faig amb boix damunt dels materials sedimentaris que formen la Serralada Transversal. A la part culminal, la fageda deixa pas a un cinyell de ginebrons i finalitza a la cota més alta en una pastura; un conjunt propi de l’espai natural Serra de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Des dels seus 1.515 metres d’alçada i damunt la vall d’Olot, es contempla una àmplia perspectiva de 360 graus: la serra Verdera, la serralada de l’Albera, les Salines, l’Alta Garrotxa –amb el Bassegoda i el Mont en primer terme, el massís del Canigó, l’eix axial amb Puigmal, la serra Cavallera, el Cadí, el Pedraforca –amb la seva inconfusible silueta-, els rasos de Peguera, les agulles de Montserrat, el Montseny, les Guilleries, Rocacorba,.... tota una lliçó de geografia catalana.

Abans de la pujada final, s’hi troba una farmaciola per als que necessitin medicina. Entre els diversos específics no hi manca una cigarreta, no fos cas que algú no pogués assaborir la bellesa del paisatge sense fer alguna calada...