No és massa difícil trobar arguments per convèncer els amics de pujar al Puigsacalm, però no resulta tan fàcil persuadir-los de que estiguin, a les 8 del matí d’un dia d’hivern, a Joanetes amb l’objectiu de fer el cim.

És sabut que aquesta muntanya no presenta dificultats tècniques per encimbellar-s’hi des del sud-oest, només requereix un parell d’hores a partir del coll de Bracons i un mínim de bon temps, atès que un dels pretexts per anar-hi és que constitueix un dels millors miradors de la demarcació. En aquest sentit, al segle XVIII es va escollir, en aquest territori, el pic del Puigsacalm, juntament amb els cimalls del Mont, Rocacorba i Matagalls per fer els càlculs matemàtics necessaris per definir l’arc de meridià de París, comprès entre Dunquerque i Barcelona, que servirien per establir el metre com a patró de mesura universal; tot i els súbdits britànics.

El Puigsacalm és més que això i resulta una excel·lent passejada entre els boscos de faig amb boix damunt dels materials sedimentaris que formen la Serralada Transversal. A la part culminal, la fageda deixa pas a un cinyell de ginebrons i finalitza a la cota més alta en una pastura; un conjunt propi de l’espai natural Serra de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Des dels seus 1.515 metres d’alçada i damunt la vall d’Olot, es contempla una àmplia perspectiva de 360 graus: la serra Verdera, la serralada de l’Albera, les Salines, l’Alta Garrotxa –amb el Bassegoda i el Mont en primer terme, el massís del Canigó, l’eix axial amb Puigmal, la serra Cavallera, el Cadí, el Pedraforca –amb la seva inconfusible silueta-, els rasos de Peguera, les agulles de Montserrat, el Montseny, les Guilleries, Rocacorba,.... tota una lliçó de geografia catalana.

Abans de la pujada final, s’hi troba una farmaciola per als que necessitin medicina. Entre els diversos específics no hi manca una cigarreta, no fos cas que algú no pogués assaborir la bellesa del paisatge sense fer alguna calada...