Passeig fluvial de Boadella a les Escaules

El riu Muga és l’eix vertebrador del municipi de Boadella-les Escaules. De fet, aigües amunt es troba l’embassament que subministra aigua a pobles i conreus de la plana empordanesa i, aigües avall, petites centrals elèctriques i alguns molins havien tret profit de les aigües calmes que llisquen per la seva llera.

Actualment, la ruta que uneix el poble de Boadella amb el nucli de les Escaules permet evocar els antics usos hidroelèctrics al bell mig d’un paisatge forestal, on conflueix l’alzinar amb el bosc de riera.

Es tracta d’una passejada d’uns 3,5 km d’anada que recorre el marge esquerre del riu. El sender, bàsicament pedestre tot i que s’hi veuen ciclistes, està habilitat amb passeres de fusta en alguns llocs, especialment per superar els recs afluents de la Muga.

El punt de partida és el pont vell de Boadella, concretament el marge esquerre, on surt una pista forestal al costat d’una àrea d’aportació (contenidors de recollida selectiva). L’itinerari no és perdedor en cap moment i està marcat amb senyals grogues.

Els naturalistes podran observar diversos ocells d’aiguamoll, com el bernat pescaire i el blauet, i una bona representació de bosc de ribera on hi predomina el vern. A seu entorn, s’hi acampen alzines –algunes de bona mida-, boixos, gallerans o galzerans, garrics i altres plantes pròpies de la terra baixa on hi ha sòls rics amb calç. Una ullada al rocam permet identificar els materials margosos i les roques calcàries que constitueixen el substrat de la població. Aquestes roques forneixen una fàbrica de ciment propera a aquest indret.

Un dels al·licients més destacables és l’existència de dues preses i llurs canals i edificacions els quals han esdevingut un escenari d’arqueologia industrial. A aquests cal afegir altres centres d’interès del poble de les Escaules com el pou de glaç i sobretot el conjunt de la Caula amb el salt d’aigua i la roca que allà s’hi ha format: el travertí. D’aquest material són moltes cases i fins tot els carreus del castell. Val a dir que d’aquest material n’hi diuen pedra tosca i dels habitants de les Escaules toscans...

No és massa difícil trobar arguments per convèncer els amics de pujar al Puigsacalm, però no resulta tan fàcil persuadir-los de que estiguin, a les 8 del matí d’un dia d’hivern, a Joanetes amb l’objectiu de fer el cim.

És sabut que aquesta muntanya no presenta dificultats tècniques per encimbellar-s’hi des del sud-oest, només requereix un parell d’hores a partir del coll de Bracons i un mínim de bon temps, atès que un dels pretexts per anar-hi és que constitueix un dels millors miradors de la demarcació. En aquest sentit, al segle XVIII es va escollir, en aquest territori, el pic del Puigsacalm, juntament amb els cimalls del Mont, Rocacorba i Matagalls per fer els càlculs matemàtics necessaris per definir l’arc de meridià de París, comprès entre Dunquerque i Barcelona, que servirien per establir el metre com a patró de mesura universal; tot i els súbdits britànics.

El Puigsacalm és més que això i resulta una excel·lent passejada entre els boscos de faig amb boix damunt dels materials sedimentaris que formen la Serralada Transversal. A la part culminal, la fageda deixa pas a un cinyell de ginebrons i finalitza a la cota més alta en una pastura; un conjunt propi de l’espai natural Serra de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Des dels seus 1.515 metres d’alçada i damunt la vall d’Olot, es contempla una àmplia perspectiva de 360 graus: la serra Verdera, la serralada de l’Albera, les Salines, l’Alta Garrotxa –amb el Bassegoda i el Mont en primer terme, el massís del Canigó, l’eix axial amb Puigmal, la serra Cavallera, el Cadí, el Pedraforca –amb la seva inconfusible silueta-, els rasos de Peguera, les agulles de Montserrat, el Montseny, les Guilleries, Rocacorba,.... tota una lliçó de geografia catalana.

Abans de la pujada final, s’hi troba una farmaciola per als que necessitin medicina. Entre els diversos específics no hi manca una cigarreta, no fos cas que algú no pogués assaborir la bellesa del paisatge sense fer alguna calada...

De Cantallops al castell de Requesens

Des del poble de Cantallops fins al castell de Requesens hi ha una pista excel·lent, per a gaudir-ne, sempre i quan hom vigili de no ser fagocitat per un quad. En tot cas, resulta una ruta excel·lent a principis de primavera, quan s’ha acabat la cacera del senglar i encara la calor no s’ha entaulat en aquests rosts de l’Albera meridional.

Sortim del Cantallops i enfilem la pista senyalitzada cap a Requesens. Aquest primer tram té un important desnivell que ens farà anar a la velocitat adequada per admirar la magnífica vista que s’obre a la nostra dreta. Un cop al coll de Medàs, 3,5 km i a 392 m d’alçada, s’entra a l’espai natural de l’Albera. El vial, en perfecte estat per a ciclistes, continua fins al planell de la serradora ( km 6), on trobarem la bifurcació cap al castell –a la dreta- i vers el veïnat de Requesens –a l’esquerra-. Aquest planer vora el riu està flanquejat per arbres de bona mida, com algun cedre de l’Atlas. No seria estrany que haguéssim de convèncer alguna vaca per tal que ens deixi passar.

Abans de visitar la fortalesa, pot ser interessant fer un cop d’ull al poblet de Requesens (8,5 km) amb un bon mirador vers el castell. Sorprèn el bonic port d’alguns arbres longeus de l’indret com castanyers, suros i alzines. De tornada, podem baixar i visitar l’embassament –trencat senyalitzat pel Paratge natural d’interès nacional de l’Albera- i veurem que, al bell mig de l’aigua, s’hi acampa un xiprer dels pantans. El descens continua fins trobar de nou el trencant del castell –indicat- que podem seguir i ascendir el quilòmetre i alguns metres més de propina fins a arribar-hi.

El castell de Requesens fou restaurat al segle XIX al gust neo-medieval (romanticoeclèctic) i és visitable. La baixada segueix fins a Cantallops i després del coll de Medàs esdevé força “canyera”. En els dos darrers km’s convé estar a l’aguait perquè la màquina s’accelera, les corbes són tancades i ens podem trobar cotxes o quads que pugen i no fos que ens convertíssim en una figuereta de capó d’un tot terreny.

De Girona al Puig de Sant Miquel

Les comarques de Girona, en paraules del nostre bici-company Hèctor, són un caos orogràfic i això esdevé un gran atractiu per als ciclistes de muntanya. Qualsevol lloc de la demarcació té molt a prop un cim, una carena o un penyal on practicar el nostre esport. La ciutat de Girona no n’és una excepció i resulta un bon punt de partida per enfilar-se “in excelsis”, com per exemple cap el massís de les Gavarres. Una fita singular dins d’aquest espai natural és el puig de Sant Miquel que es troba només a 394 metres d’alçada sobre el nivell del mar, però que constitueix un dels millors miradors de les comarques gironines. De fet, allà s’hi va construir una torre de telegrafia òptica, just al costat de l’ermita dedicada a l’arcàngel.

Per accedir-hi, deixem la ciutat immortal per una part molt venerable: el monestir de Sant Pere de Galligants, la muralla i el monestir de Sant Daniel fins a endinsar-nos a la vall del mateix nom. Aquesta fondalada, anomenada antigament vall Ombrosa, vall Tenebrosa o vall Profunda, compta amb diverses fonts molt populars i està recoberta per un divers paisatge forestal que ha permès habilitar-hi la ruta dels ecosistemes.

Ens adrecem fins a la font dels Lleons i continuem endavant fins trobar una bifurcació. Seguirem cap a la dreta, creuem la riera i ens enfilarem fent gira-gonses pels estreps gavarrencs. Sense desviar-nos de la ruta principal, arribem a l’encreuament de la carretera dels Àngels, des d’on haurem de seguir les indicacions que menen al castell de Sant Miquel. Les darreres pujades són una mica dures però el premi a la grimpada és l’àmplia perspectiva que des d’allà es contempla. El comptaquilòmetres marcarà 12,5 km des del punt de sortida.

Una ruta de l’exili: el coll de Banyuls

El sector Figueres-Espolla-coll de Banyuls ens convida a descobrir el canvi de paisatge que va des de la plana fèrtil, curulla de conreus, fins els aspres de l’Albera, terrenys rosts, plens d’estepes i molt castigats per la secada i els incendis. La fi de l’itinerari és un lloc històric, amb el testimoni del pas d’evadits de França que tornaven per ajudar la Resistència.

Per anar i tornar caldrà comptar uns 60 km i unes tres hores. En sortir de Figueres i dirigir-nos a Cabanes, tindrem un territori de conreus, arrecerats darrera les tanques de xiprers que els protegeixen de la tramuntana. Cabanes –la mesopotàmia empordanesa en paraules de Joan Guillamet- és regada pels rius Muga i Llobregat, cursos fluvials que travessarem.

Continuem vers Masarac, poble a redós de la serra d’Altrera que tot i tenir una alçada discreta sobre el nivell del mar -169 m- és un bonic mirador. En el seu cim hi conviuen un búnquer, un vèrtex geodèsic i una caseta per al guaita que vigila els incendis.

Seguim en sentit Sant Climent Sescebes, entorn on es començaran a presentar els olivets i els suros. En deixar el poble per dirigir-nos a Espolla, tindrem a mà esquerra, cap al nord, algunes de les basses de l’Albera, planers inundables molt rics en flora i amfibis. Sota la serralada de l’Albera, aquesta presència d’aigua sembla un miratge.

Espolla, al km 16 del nostre periple, disposa de les oficines del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, on podran oferir-nos informació d’aquest espai protegit, amb espècies tan emblemàtiques com el faig, a la part culminal, i la tortuga mediterrània, a terra baixa. Vegeu http://mediambient.gencat.net/cat/

el_medi/parcs_de_catalunya/albera/

A la part de llevant del poble, hi veurem els indicadors de la carretera que mena fins al coll de Banyuls. Seran 10,5 km perfectament asfaltats on podrem trobar fins i tot ciclistes amb bici de carretera. Dues coses no ens permetran badar en aquest vial: algunes pujades que arriben al 10 % de pendent i els passos canadencs que travessen el paviment.

Una fita és mas Pils, a 25 km de la sortida. Des d’aquest punt, s’escala el tram final fins a coll de Banyuls. Està perfectament senyalitzat. Un cop a dalt el comptaquilòmetres marca 27,5. Aquest punt constitueix tota una lliçó de socials. Un monument (vegeu foto) ens fa evocar la Segona Guerra Mundial, especialment el fet de que fou per aquí on passaven cap a França reforços per ajudar la Resistència. Un xic a l’oest, el corriol ens porta a un refugi del Centre Excursionista Empordanès; l’antic gratge dels gendarmes que vigilaven el cantó francés, (segons Xavier Febrés). A la dreta, una de les fites frontereres que assenyalen la línia que separa els dos Estats. Al davant, s’obre una perspectiva que davalla fins al mar, entremig de vinyes bastides damunt de minúscules feixes.

En la baixada fins a mas Pils, s’assoleixen pics de fins a 62 km per hora. Podríem tornar a Figueres pel mateix trajecte però optarem per una variant més dura però tanmateix molt interessant. Davant del mas haurem vist un pal de senyalització que indica la pista de Sant Quirze de Colera, un dels monestirs romànics més emblemàtics de l’Empordà. Abans d’arribar-hi, haurem de batallar amb la pujada del coll de Plaja. Entre el desnivell i l’estat de la pista, segurament trencarem la suor. Ànims!.

Ell coll de Plaja és domini de vaques, rasos i, sobretot, solitud. Té bones vistes de la badia de Roses, el puig d’Esquers i les “orelles de la Mula”. La baixada fins a Sant Quirze resultarà una recompensa a l’esforç de la pujada. Atenció als frens ja que el ferm és irregular.

El descens mena a la bifurcació de les carreteres de Rabós –cap a la dreta- i Vilamaniscle –a l’esquerra-. Ambdues opcions són recomanables i fisns i tot podem seguir cap a Rabós i llavors a l’esquerra fins al trencant de Delfià (vegeu ruta basses de Delfià-Peralada).

Les basses del Terrisser (Figueres)

La capital de l’Alt Empordà gaudeix d’una petita zona humida, força discreta, que és tota una sorpresa atès el lloc on es troba. Mig amagades entre els penyals calcaris que hi ha prop de Llers, Avinyonet de Puigventós i Figuers es localitzen dues cubetes, gairebé reblertes de balques, on els terrissaires figuerencs havien anat a proveir-se de matèries primeres (vegeu Joan Ferrerós, Benvolguts absents III, en l’article sobre Maria Rosa Ymbert).

Per descobrir aquest aiguamoll, ens caldrà una pedalada d’uns vuit quilòmetres (anada i tornada des de Figueres) i passar per algun tram una mica “tècnic”. La ruta es pot fer també a peu.

Sortim des de la façana del Teatre Museu Dalí i seguirem els rètols que indiquen “castell de Sant Ferran”. Haurem de travessar la carretera nacional –l’A-2- i tot seguit enfilar-la pujada de 700 metres fins a aquesta fortalesa. Abans de l’entrada, hi ha una esplanada amb el banc del general que resulta un magnífic mirador des d’on es contempla un extens horitzó: comença a la badia de Roses i acaba al coll de Panissars, al Portús.

Caldrà continuar cap a l’esquerra i resseguir el recinte militar per la pista, en el sentit de les agulles del rellotge, per arribar als arcs del castell –un aqüeducte per portar-hi aigua-. Més enllà, en sentit nord, ens adonarem del circuit de moto-cross, que deixarem enrere i, just al seu extrem septentrional, trencarem a l’esquerra, per on el vial baixa vers la línia de sortida de les motocicletes. Estarem als volts del km. 3.

Un cop a la part més baixa del circuit, cal recórrer-lo paral·lelament a l’autopista, en direcció sud, cap els arcs del Castell. Trobarem una depressió del terreny que connecta amb un tub que travessa l’autopista AP-7 per sota. S’hi pot pedalar per dins, malgrat una certa dificultat.

A la sortida d’aquest “túnel”, caldrà pujar un pendent argilós fins a la cruïlla de camins i girar a la dreta. El corriol és molt pedregós i mena a una planell presidit per un pi pinyer de capçada notable. Als seus peus, tindrem les basses del Terrisser .(km 4 aproximadament). Em aquest entorn hi ha materials del juràssic i es poden observar restes d’equinoderms crinoïdeus fòssils. També una bona panoràmica del castell de Sant Ferran.

La tornada la podem fer anat a buscar la carretera de Llers-Figueres. Així, caldrà desfer la pujada pedregosa i en lloc d’adreçar-nos cap al tub de l’autopista, seguir cap recte, i prenent l’inici dels aqüeducte com a referència, albirarem l’asfalt.

Ascens al Santuari de la Mare de Déu del Mont

La pujada a la mare de Déu del Mont té un bon paviment asfaltat i, atès que està a redós del vent de la tramuntana, pot ser una bona opció per entrenar-se els dies que el vendaval impedeix pedalar per altres indrets. Un punt adient per començar a pedalar és la cruïlla de la pista de Lliurona i Bassegoda amb la carretera que va des del trencant de la d’Olot a Figueres i puja al santuari.

En aquest punt es pot aparcar bé el cotxe i ens trobem gairebé a les portes de l’espai natural de l’Alta Garrotxa. Som a uns 400 metres d’alçada sobre el nivell del mar i caldrà, amb una mica d’esforç, recórrer onze quilòmetres i mig fins enfilar-nos a la cota 1.124. El ferm és bo però el vial estret, per tant caldrà estar a l’aguait en les corbes tancades ja que ens podem creuar amb cotxes en llocs amb poca visibilitat. A Roca Pastora hi ha un punt d’aigua, -km. 7,7- certament un oasi en aquests penyals calcaris tan eixuts.

A la velocitat en què pujarem, tindrem temps per fixar-nos en la vegetació que comença amb un alzinar i s’alterna amb pinedes de pi roig en alguns indrets més alts. En mirar les roques, no ens passaran desapercebuts els nummulits, fòssils propis de l’eocè que farceixen el substrat calcinal del massís.

La part culminal esdevé un magnífic mirador, sobretot si pugem amb tramuntana o just després de que aquesta hagi escombrat el territori. Davant els ulls, albirarem el golf de Roses, el massís del Montgrí, les muntanyes de Begur, les Gavarres, l’estany de Banyoles, les “antenes” de Rocacorba, el cingle del Far, el cim del Puigsacalm, les capçaleres del Ter i del Freser – o sigui les “olles de Núria i Ull de Ter- , les muntanyes del Canigó, el pic de Bassegoda, la carena de les Salines, i els perfils de l’Albera i la Serra de Rodes. Tota una lliçó de geografia. Vegeu, per anar fent boca: http://www.marededeudelmont.com/.

Ultra la vàlua paisatgística, el Mont té un interès cultural de primera categoria. És coneguda l’estada que hi fe mossèn Cinto Verdaguer i la visita dels científics Delambre i Méchain, al 1792, en els treballs per establir el metre com a unitat de mesura. Una placa ho recorda. Per cert, també varen ser “víctimes” de la ventada.....